On són la S i la O del PSOE?

La faceta d’esquerres del PSOE ja havia quedat força malmesa durant l’etapa de Felipe González, amb mesures de marcat caràcter neoliberal, de retallades dels drets de les classes treballadores i de privatització i dilapidació de l’Estat del Benestar. El PSOE de Zapatero i Solbes s’ha mantingut en aquesta línia i ha estat capaç d’impulsar mesures positives en l’àmbit social, com la Llei de Dependència (algú en recorda alguna més, de positiva?), i de protagonitzar greus retrocessos i reformes regressives, perjudicials per les rendes baixes. A l’equador de la legislatura, quan va descobrir la possibilitat de pactar amb CiU, van tenir lloc un seguit de mesures que ja deixaren intuir com podrien acabar els 4 anys de govern ZP.

Amb les cartes sobre la taula

Eli Velo

La campanya d’enguany del PSOE s’ha caracteritzat per la recuperació d’antigues figures per avalar el seu projecte. Com hem pogut veure, han passejat l’expresident Felipe González per tota la geografia, però no ha sigut l’únic retorn d’un membre del que es coneix com els “barons socialistes”, ja que José Bono torna com a cap de llista per Toledo, després d’abandonar durant aquesta legislatura el Ministeri de Defensa.

De quina mirada positiva m’està parlant vostè?

Lluís Pérez

El lema de Zapatero en aquesta campanya ha sigut La mirada positiva. El del seu correlat català, la Carme Chacón, ha estat La Catalunya optimista. En realitat, però, caldria preguntar-se quin és el concepte de “positivitat” que tenen a Nicaragua i a Ferraz, perquè jo personalment he escoltat pocs missatges positius per part d’aquests candidats i dels seus partits durant aquesta campanya. El que he escoltat, per contra, ha sigut bàsicament un mantra: “que vé el PP!”. L’argument principal dels socialistes per a que els votem sembla ser que, si no són ells, serà el PP qui governi.

Els escassos arguments d’en Joan Arnera

Lluís Pérez

Fa uns dies, el blocaire Joan Arnera, vell ciber-conegut meu, va escriure una rèplica al meu article “L’autèntica pregunta” on, en la seva línia, no abusa de l’argumentació i si de la bilis. Heus aquí la meva resposta, paràgraf per paràgraf:

El PSOE, a un pas de la majoria absoluta

La majoria absoluta s’assoleix, al Congrés, amb 176 diputats. Jutgeu vosaltres mateixos quina és l’autèntica amenaça per a Catalunya: una victòria del PP o una victòria del PSOE per majoria absoluta.

PSOE, SGAE i cànons, una història d’amor

Roger Tugas

Quan ens ensenyaven que hom és innocent fins que no es demostra el contrari, no tenien en compte que en Zapatero s’havia de guanyar el suport del món de la cultura (la d’elit, la dels grans empresaris i la dels músics i artistes consolidats, s’entén). La Societat General d’Autors i Editors (SGAE) ja era una entitat prou odiada abans de l’arribada al poder del PSOE, però durant els últims quatre anys, les campanyes en contra d’aquesta s’han anat multiplicant (www.todoscontraelcanon.es). I és que la influència que han anat guanyant vers el partit de Zapatero ha clamat al cel, aconseguint l’aprovació de lleis que ataquen les llibertats individuals i que ens converteixen a tots en culpables, en voler consumir cultura fora dels circuits tradicionals.

La Chacón a la BBC

Fa uns mesos, la BBC va emetre un mini-reportatge sobre la bombolla immobiliària a l’Estat espanyol, tot entrevistant l’aleshores flamant ministra espanyola de l’habitatge, la Carme Chacón, actual cap de llista del PSC per Barcelona en les properes eleccions del 9 de març. El reportatge ens dona alguns motius més per a “l’optimisme” del que fa bandera la Chacón, però sobretot deixa a les clares quina és la seva manera d’enfrontar els problemes: no parlar-ne. Si no us ho creieu, avanceu el vídeo fins el segon minut i contempleu “l’optimisme” socialista en acció.

No vull un President espanyol que prefereixi morts a aplicar la democràcia

Roger Tugas

Aquesta legislatura es prometia feliç per Zapatero: havia aixecat fortes expectatives de ser el president espanyol que finalitzés amb el debat autonòmic a Catalunya i a Euskadi. Per una banda, tenia un Estatut català que semblava que havia de resoldre dèficits històrics del nostre país, almenys en la mesura que les forces parlamentàries determinessin. Tot i això, no seguiré per aquest camí, per reiteratiu, almenys en aquest article. Pel que fa a l’altre front, un Zapatero dialogant havia d’encandilar els membres de la lluita armada basca, per tal que deixessin les armes a canvi de no se sap ben bé què, però a canvi d’algun cosa. La jugada podia sortir rodona: Catalunya feliç amb el seu nou Estatut i Euskadi en pau i sense ETA.

L’autèntica pregunta

Lluís Pérez Lozano

Vinc veient que l’argument més sovintejat a les converses de cafè pels votants, militants i simpatitzants del PSC – PSOE és el següent: “deixa’t de mandangues, aquí del que es tracta és d’escollir el president del govern espanyol. I qui prefereixes que sigui: Zapatero o Rajoy?” L’argument sembla d’una solidesa i d’un realisme extraordinaris. I, tanmateix, el que és realment extraordinari és que tingui aquesta aparença, perquè en realitat no s’aguanta per enlloc. M’estalviaré d’explicar (one more time) que el règim polític espanyol és parlamentari i no presidencialista, que el que escollim el 9-M és un parlament i no un president, i coses per l’estil. M’ho estalviaré perquè, agradi o no, el cert és que la campanya ja porta anys focalitzada en els candidats a la presidència del govern espanyol (més precisament: els caps de llista per Madrid). I que, finalment, el resultat políticament més palpable de les eleccions serà que determinaran qui serà el cap del govern espanyol. Així doncs, centrem-nos en això: si considerem que del que es tracta és d’escollir el president del govern espanyol (que jo, ja dic, no estic d’acord, però en fi, s’ha de contestar els adversaris en el seu propi terreny), és assenyat, des d’una òptica catalanista i d’esquerres, votar pel PSC – PSOE el 9-M?

La Catalunya Optimista? Pessimista? No, Realista!

Francesc Gelabert

Si hi ha una cosa bona a Catalunya, és que som crítics i inconformistes gairebé per naturalesa, mai no en tenim prou, i aquests valors són els que fan progressar un país, en definitiva, la millora contínua. L’optimisme en general, no té perquè ser dolent, però ser massa optimistes en els moments en els que estem, porta a un cofoisme i un conformisme paralitzant, si ara ja estem bé, ja no cal fer res… i és evident que no estem bé, tot i que tampoc estem fatal, per això invoquem “la Catalunya Realista”, i no la optimista, ni la pessimista. Tant l’optimisme sense motius, com el pessimisme excessiu acabarien portant-nos a la crisi, en el primer cas per ser irreal, i en el segon per depressió…