Presentació: lluitar per allò que és obvi

Lluís Pérez i Roger Tugas

Una de les cites més conegudes de Bertold Brecht és aquella que diu allò de “quins temps aquests, en que s’ha de lluitar per allò que és obvi!“. Nosaltres, en veure que la Carme Chacón i el PSC – PSOE engegaven una campanya basada en una visió “optimista” del futur immediat de Catalunya, no vam poder evitar recordar aquesta frase del genial dramaturg alemany.

Perquè el cert és que vivim en temps que no conviden precisament a l’optimisme, al menys no si un viu a Catalunya o hi simplement té algun interès en el que pugui passar en aquest racó del món. D’acord, no estem a la vora de l’inici d’una guerra civil, ni sembla probable que en els propers anys la meitat de la població catalana pugui morir per la fam o per una epidèmia d’alguna endimoniada malalta incurable. Però no viure sota un pont no fa més acceptable viure en una barraca. Catalunya està perdent pistonada econòmica, està veient com cada generació està pitjor formada que l’anterior, està observant un progressiu augment de les desigualtats i una acusada pèrdua del poder adquisitiu de les classes mitjanes i treballadores, pateix un dèficit d’infrastructures que ningú vol solucionar i segueix veient la seva llengua pròpia situada en una posició de facto subalterna a la del castellà.

I el que és pitjor: sense que a Madrid hi hagi el menor interès en solucionar-ho. Però (i això és important) ja no estem parlant del Madrid del PP, sinó del del PSOE. El PSOE de l’”amic” Zapatero, en el qual fins i tot els més escèptics hi havien dipositat esperances. Vanes esperances. S’ha demostrat, al llarg de la darrera legislatura, fins a quin punt el PSOE és incapaç de donar un pas sense mirar a la seva dreta. D’exemples en sobren; no caldrà que els citem. Com també s’ha demostrat, en afers com el caos de Rodalies, el retard etern de l’arribada del TGV a Barcelona, o l’apagada estiuenca de tres dies a Barcelona, la profunda despreocupació amb que el Partit Socialista es mira la nostra progressiva conversió en un país de segona.

Com sol passar en aquests casos, hi ha qui, pels motius que siguin, és incapaç d’acceptar la realitat i, a tal fi, la recrea. És el cas del PSC. Sent el partit tradicionalment guanyador de les eleccions espanyoles a Catalunya, no li queda cap més remei per a mantenir la posició que girar la truita dels esdeveniments dels darrers anys, minimitzar els incompliments i la deixadesa de Zapatero i companyia respecte de la ciutadania catalana, i maximitzar o directament inventar suposats triomfs. En això consisteix l’”optimisme” de la campanya de Chacón: en l’autoengany. El que protagonitzen ells i el que volen estendre a la resta del país.

Davant això, nosaltres diem prou. I proclamem ben alt que abans que optimistes es tracta de ser realistes, de ser conscients de quins son els problemes que realment afronta el país i de no escamotejar-los a base de wishful thinking més o menys ingenu, més o menys falsari. Aquest és un bloc pensat per a recordar tothom que un país amb unes infrastructures ruinoses, amb una capital tres dies a les fosques i amb una pèrdua constant de posicions en tots els rankings econòmics i acadèmics no és un país que pugui mirar al futur amb optimisme. És a dir, que aquest és un bloc pensat per a recordar allò que és obvi. Per a lluitar per allò que és obvi. Una tasca que és sorprenent que s’hagi de dur a terme però que, una vegada més, resulta necessària. I que ens convida a una ineluctable traducció electoral: aquest 9-M, ni un sol vot pel PSC-PSOE. Ni un sol vot per als que defugen els nostres problemes, els de tots i totes, per a refugiar-se en la seva fantasia autocomplaent. Ni de broma.

Doncs sí: que temps aquests, en que s’ha de lluitar per allò que és obvi!

Explore posts in the same categories: General

Tags: presentació, PSC-PSOE

You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.