L’autèntica pregunta
Vinc veient que l’argument més sovintejat a les converses de cafè pels votants, militants i simpatitzants del PSC – PSOE és el següent: “deixa’t de mandangues, aquí del que es tracta és d’escollir el president del govern espanyol. I qui prefereixes que sigui: Zapatero o Rajoy?” L’argument sembla d’una solidesa i d’un realisme extraordinaris. I, tanmateix, el que és realment extraordinari és que tingui aquesta aparença, perquè en realitat no s’aguanta per enlloc. M’estalviaré d’explicar (one more time) que el règim polític espanyol és parlamentari i no presidencialista, que el que escollim el 9-M és un parlament i no un president, i coses per l’estil. M’ho estalviaré perquè, agradi o no, el cert és que la campanya ja porta anys focalitzada en els candidats a la presidència del govern espanyol (més precisament: els caps de llista per Madrid). I que, finalment, el resultat políticament més palpable de les eleccions serà que determinaran qui serà el cap del govern espanyol. Així doncs, centrem-nos en això: si considerem que del que es tracta és d’escollir el president del govern espanyol (que jo, ja dic, no estic d’acord, però en fi, s’ha de contestar els adversaris en el seu propi terreny), és assenyat, des d’una òptica catalanista i d’esquerres, votar pel PSC – PSOE el 9-M?
A primera vista, i descomptant el típic discurs leninista de que “com pitjor, millor”, sembla evident que la resposta és afirmativa. Entre els dos candidats amb possibilitats reals de convertir-se en presidents del govern espanyol, Zapatero és clarament un mal menor que Rajoy. Però el que ens hem de preguntar és si Zapatero és un o, com el Déu cristià, és tres en un. Perquè jo al menys conec tres Zapateros. Conec el Zapatero governant en majoria simple collat per les forces a la seva esquerra (és a dir, Esquerra, ICV, Izquierda Unida…), que és el Zapatero amb el que mal que bé s’han obtingut progressos: retirada de les tropes de l’Iraq, llei de matrimonis homosexuals, retorn dels papers de Salamanca, obertura d’un procés de diàleg amb ETA, relegalització parcial i de sotamà de l’esquerra abertzale proscrita… Conec, en segon lloc, el Zapatero recolzat per la brillantina, és a dir, per CiU. Aquest és el Zapatero amb les mans més lliures, i el resultat tots el coneixem: retallades de l’Estatut, paralització del retorn dels papers de Salamanca, desatenció en afers tan greus per a Catalunya com el caos ferroviari o l’apagada de tres dies a Barcelona, i un llarg etcètera d’incompliments i despropòsits. I, finalment, conec un Zapatero que encara no ha existit però que s’ha aparegut als meus malsons: el Zapatero de la majoria absoluta. El que, com el Felipe González dels anys 80, pot ignorar tranquil·lament les reclamacions que venen de Catalunya amb la seguretat que la seva majoria absoluta, dòcilment garantida pels diputats del PSC, li dona mans lliures per a fer el que li vingui de gust. Una imatge encantadora, oi?
Doncs bé: com major sigui el suport al PSC – PSOE el 9-M, més fàcil serà trobar-nos amb aquest Zapatero. Perquè, no ens enganyem, les possibilitats que el debilitat i radicalitzat PP de Rajoy guanyi les eleccions espanyoles son remotes, i remotes sent generós. Les dimissions de Matas i Piqué i la derrota de Gallardón han allunyat (encara més) el PP dels seus votants més centristes, els mateixos que van donar-li les victòries del 96 i el 99. Rajoy ja fa pudor a cadàver i els seus possibles successors, amb Esperanza Aguirre al capdavant, ja fa temps que afilen la guillotina i preparen el funeral. Tot això és vox populi. La victòria de Zapatero és una cosa tan cantada com l’èxit d’un concert de Bruce Springsteen. Així doncs, la pregunta real es desplaça: ja no es tracta de saber si guanyarà Rajoy o Zapatero sinó, sobretot, de saber com guanyarà Zapatero. I com més vots donis al PSC – PSOE, més a prop de la majoria absoluta situaràs el president de les retallades estatutàries, el caos ferroviari i les promeses incomplertes. El president espanyol que, de llarg, més profundament ha decebut les expectatives dels catalans i les catalanes. De tu depèn que el 9 – M el PSOE rebi, d’una vegada, el missatge que amb Catalunya no s’hi juga. Que amb tu no s’hi juga.
Tags: PS, PSOE, Rajoy, Zapatero
You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.
Febrer 20, 2008 at 4:59 pm
Un escrit absolutament lamentable. Resposta a: http://joanarnera.blogspot.com/2008/02/els-peculiars-arguments-derc.html
Febrer 21, 2008 at 12:11 pm
Espanya és com Sèrbia
Moratinos és un ministre tan subtil que, intentant justament el contrari, ha aconseguit col•locar al mapa del món Catalunya i el País Basc. La seva negativa a reconèixer la independència de Kosovo és, a ulls dels Estats Units, de França, d’Alemanya o de Rússia, una confessió de la seva debilitat en relació als seus “conflictes interns”. Enhorabona! Si Moratinos volia donar la imatge d’Espanya com un Estat segur d’ell mateix, poderós i pròsper (la vuitena economia del món!), s’ha ben lluït.
Fins i tot el primer ministre kosovar, Hashim Thaci, es va mostrar conprensiu. “Entenem el no d’Espanya per les seves circumstàncies internes”, va declarar. A tot això, tots els polítics i la premsa espanyola dita no-nacionalista, es feliciten per la fermesa de Moratinos i segueixen justificant el no reconeixement de Kosovo en abstruses argumentacions de dret internacional que no es creu ningú.
En contrast amb la potineria d’Espanya, cal situar l’actitud del Regne Unit. A Londres hi ha plantejat el conflicte d’una secessió, la d’Escòcia, però la seva actitud és oberta i el seu tarannà, inequívocament democràtic. Per això el Regne Unit ha reconegut la independència de Kosovo. A Londres accepten que Escòcia serà independent si així ho voten democràticament els ciutadans escocesos, i això no té cap relació amb Kosovo.
I és que, en darrera instància, del que es tracta en l’afer de Kosovo és de cultura democràtica. Els països que en tenen, l’han acceptada. I els països que han viscut sempre en les dictadures més dures i més abjectes (Rússia, Sèrbia o Espanya) s’hi oposen.
A Zapatero se li veu el llautó. Vol vendre la imatge de líder multicultural de demòcrata radical, de promotor de l’Aliança de Civilitzacions i de profeta del pacifisme global. Però Sèrbia va iniciar el 1999 un genocidi a tan gran escala contra els kosovars que la OTAN va haver d’aturar-lo bombardejant Belgrad, i ara, la immensa majoria dels kosovars han decidit separar-se dels seus botxins. I quina és la posició de Zapatero? Va a favor de les víctimes, o dels botxins? Va a favor de la democràcia, o de la imposició d’un Estat que va intentar massacrar els seus ciutadans?
Zapatero, el gran farsant, aposta per Sèrbia. Tots aquells progressistes que encara creguin en aquest senyor, que prenguin nota: el nou eix de la política exterior espanyola és Madrid-Belgrad-Moscou. Poca broma!
Francesc Puigpelat
Febrer 29, 2008 at 4:26 pm
[...] que només puc qualificar de barroera i cutre, perdoneu l’expressió. Es titula, el post, “L’autèntica pregunta“. Se m’enfadarà, és clar, en Lluís, però a mi també m’emprenya que la gent del [...]