No vull un President espanyol que prefereixi morts a aplicar la democràcia

Roger Tugas

Aquesta legislatura es prometia feliç per Zapatero: havia aixecat fortes expectatives de ser el president espanyol que finalitzés amb el debat autonòmic a Catalunya i a Euskadi. Per una banda, tenia un Estatut català que semblava que havia de resoldre dèficits històrics del nostre país, almenys en la mesura que les forces parlamentàries determinessin. Tot i això, no seguiré per aquest camí, per reiteratiu, almenys en aquest article. Pel que fa a l’altre front, un Zapatero dialogant havia d’encandilar els membres de la lluita armada basca, per tal que deixessin les armes a canvi de no se sap ben bé què, però a canvi d’algun cosa. La jugada podia sortir rodona: Catalunya feliç amb el seu nou Estatut i Euskadi en pau i sense ETA.

El nostre cas el coneixem prou i, com ja he dit, no penso entrar-hi massa, però el cas basc és força més greu, ja que s’hi jugaven vides humanes. Evidentment, ningú diu que fos senzill, però el panorama aparentava ser relativament procliu a arribar a un acord: ETA disposada a negociar, totes les forces democràtiques donant suport al govern espanyol en aquest procés i un president que inicialment gaudia de la confiança de totes les parts.

A això se li ha d’afegir que les reivindicacions de la banda armada no s’escapaven del que un estat democràtic (com la Gran Bretanya, posem per cas) cediria sense necessitat de tants drames: dret a l’autodeterminació (dret emparat internacionalment, no em cansaré de repetir-ho), dret a la unió territorial d’Euskadi i Navarra (si la seva ciutadania ho desitja, tal com marca la Constitució espanyola), acostament o amnistia dels presos (com en qualsevol procés de pau reeixit que hi hagut fins ara) i legalització dels partits de l’esquerra abertzale (tornant a una situació de la que no s’hagués hagut de sortir mai).

Tanmateix, malgrat aquesta situació aparentment favorable, no se sap si per convenciment o per claudicació, Zapatero i el PSOE es van mostrar totalment intransigents (quan a cedir res) i dubitatius (quan a rebatre arguments contraris al procés de pau), donant la raó de forma indirecta a les tesis del PP, i van preferir assegurar-se els vots que sempre dóna tancar qualsevol porta a la negociació amb la banda armada i blasmar el conjunt de l’esquerra abertzale. Arran d’això, la represa dels atemptats d’ETA (que no són culpa del PSOE, evidentment, però sí que els hagués pogut evitar; i en tot cas no és pas ETA la que em demana el vot pel Congrés espanyol), la cessió del govern navarrès a UPN, l’empresonament de la cúpula de Batasuna, la il·legalització del Partit Comunista de les Terres Basques i d’ANB…

Jo ho tinc clar: per davant d’un partit que prefereix l’electoralisme, la confrontació amb les nacions sense estat i el conflicte armat, jo en prefereixo algun que aposti per les vides humanes, la democràcia i el ferm convenciment i esforç per un futur de pau i llibertat.

Explore posts in the same categories: Nacionalisme, Terrorisme

Tags: ETA, Nacionalisme, País Basc, Terrorisme

You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.