Els escassos arguments d’en Joan Arnera

Lluís Pérez

Fa uns dies, el blocaire Joan Arnera, vell ciber-conegut meu, va escriure una rèplica al meu article “L’autèntica pregunta” on, en la seva línia, no abusa de l’argumentació i si de la bilis. Heus aquí la meva resposta, paràgraf per paràgraf:

Veig que el blocaire i activísim Lluís Pérez és un dels autors del bloc Catalunya realista, on es presenta batalla dialèctica des d’Esquerra Republicana a la “Catalunya optimista” del PSC. Alguns recordareu certa enganxadeta que hem tingut amb en Pérez, i és que les idees (i de vegades les maneres) d’aquesta jove promesa d’ERC em solen provocar una considerable animadversió.

Bé, comencem pel començament: La Catalunya Realista, tot i que la vam començar dos militants de les JERC, no neix amb la intenció de ser un altaveu d’Esquerra. De fet, neix amb la intenció d’aplegar gent provinent de tot el catalanisme d’esquerres, cosa que fins ara només hem aconseguit a mitges (tenim autors que no son d’Esquerra, però fins on jo se tots som independentistes). Però no és un bloc d’Esquerra, ni formalment ni informal.

En Lluís representa un model d’Esquerra que no m’agrada per diverses raons, entre les quals la sobreexcitació esquerranosa (ja m’enteneu), una certa paranoia anti-convergent, i aquest insòlit laissez faire amb els socialistes. Aquesta mania d’assumir les bondats dels socialistes, com si els resultats del suport d’Esquerra al PSC no fossin els que són… és a dir com si hi hagués algun resultat visible des del punt de vista nacional d’aquest suport.

En principi, és divertit que en Joan digui que represento el “laissez faire” amb els socialistes quan de fet està criticant un article meu publicat en un bloc, per cert obert per mi i un altre company, en contra del PSC i de la seva candidata Carme Chacón. Joan Arnera confon no criticar el PSC per tot el que fa o deixa de fer amb no criticar el PSC. Igual com en el seu moment, parlant de mi, va dir que “defensava a capa i espasa tot el que feia la direcció d’ERC” quan l’únic que passava era que no els criticava sistemàticament per tot el que feien o deixaven de fer, sinó simplement per aquelles coses que de debò em semblaven malament.

En segon lloc, potser la parròquia d’en Joan “entengui” què vol dir “sobreexcitació esquerranosa”, però jo no. O sigui que, ja que el seu article és una rèplica a un que he escrit jo, agrairia que fos més clar.

I en tercer lloc, no tinc cap paranoia anti-convergent, i puc començar a explicar quines coses em semblen bé de la trajectòria de Convergència des de la seva fundació. De nou, Arnera confon la part amb el tot: que critiqui els convergents no significa que sempre i per qualsevol raó critiqui els convergents. Lògicament, tenint en compte la distància ideològica que em separa d’ells, en no poques ocasions els criticaré. Però entre això i la “paranoia anti-convergent” hi ha una gran diferència. Seria com si jo l’acusés a ell de tenir “una certa paranoia anti-Lluís Pérez”.

Aquesta vegada, en Lluís em temo que s’ha superat amb un escrit absolutament deformat (i desfermat), que tergiversa la situació política d’una manera que només puc qualificar de barroera i cutre, perdoneu l’expressió. Es titula, el post, “L’autèntica pregunta“. Se m’enfadarà, és clar, en Lluís, però a mi també m’emprenya que la gent del partit que he votat tota la vida faci el ridícul d’una manera tant bèstia. En comento només un parell d’aspectes, molt significatius, terriblement significatius.

Molt bé, després de la innecessària i habitual dosi de bilis d’en Joan, passem a la crítica.

Diu en primer lloc, en Lluís Pérez: “Entre els dos candidats amb possibilitats reals de convertir-se en presidents del govern espanyol, Zapatero és clarament un mal menor que Rajoy”. Error, el gran error (!). Aquí tenim el pecat original del “catalanisme d’esquerres” que ens volen vendre els republicans: pensar que veritablement el PSOE és millor que el PP. Fins que no assumim tots, d’una vegada (d’una puta vegada) que no hi ha absolutament cap diferència entre la política socialista i la popular en la sempre espinosa “qüestió catalana”, continuarem tots fent el paperina.

De nou, en Joan Arnera cometent els que vinc veient que son els seus dos vicis fonamentals juntament amb les emissions de bilis: la lectura ràpida i de passadeta, d’una banda, i l’exageració hiperbòlica, d’una altra. Primer de tot: trobo que hi ha un matís important entre dir que el PSOE és “millor” que el PP, i dir que el PSOE és un mal menor enfront del PP. Sobretot si la frase apareix al bell mig d’un article on bàsicament demano al lector que no voti el PSOE.

En segon lloc, més enllà de l’imaginari món d’en Joan, trobo que qualsevol ullada al que han sigut els darrers 8 anys a la política espanyola i la catalana deixa a les clares que això de que “entre el PSOE i el PP no hi ha absolutament cap diferència quant a la qüestió catalana” és una exageració de dimensions còsmiques. Que el PSOE i el PP tenen punts en comú en aquesta qüestió és cert: tots dos defensen la unitat d’Espanya i cap dels dos reconeix el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Però a partir d’aquí apareixen importants diferències. Se m’acudeix el diferent posicionament d’aquests dos partits respecte del tema de l’Estatut, o enfront del PHN, o pel que fa al retorn dels papers de Salamanca. No dic que en aquests temes el posicionament del PSOE em sembli correcte, però és evident que és diferent del del PP. Prou diferent. D’altra banda, no recordo el PSOE proposant separar els alumnes catalans en dues línies escolars, una en català i una altra en castellà. De fet, si hem de creure el que ens explica Patrícia Gabancho (poc sospitosa de simpaties socialistes) al seu llibre “El preu de ser catalans”, va ser el PSC (i concretament Marta Mata) qui en els primers anys de l’autonomia post-Franco va convèncer Pujol per a que instaurés una única línia escolar en català, i no dues, una castellà i una altra en català, com en aquell moment pensaven fer els convergents. En fi, jutgin vostès mateixos si hi ha o no diferències entre un partit i l’altre.

En tercer lloc, la lectura ràpida i de passadeta traeix en Joan (one more time): l’article està explícitament escrit des d’una òptica catalanista i d’esquerres. La conjunció és important. Suposem per un moment que l’exageració bestial d’en Joan fos certa i que entre el PSOE i el PP no existís absolutament cap diferència quant a la qüestió catalana. Doncs bé: si acceptem que com a mínim hi han diferències quant a l’eix dreta/esquerra (i si en Joan no les veu m’ho haurà d’explicar, perquè aleshores si que estaré completament perdut), el PSOE continuaria sent un mal menor enfront del PP. És el que passa quan ets catalanista i d’esquerres: que ambdues coses t’importen i intervenen en el teu judici sobre el que és un mal menor.

Continuo amb el text del Lluís, que diu: “Perquè jo al menys conec tres Zapateros. Conec el Zapatero governant en majoria simple collat per les forces a la seva esquerra (és a dir, Esquerra, ICV, Izquierda Unida…), que és el Zapatero amb el que mal que bé s’han obtingut progressos: retirada de les tropes de l’Iraq, llei de matrimonis homosexuals, retorn dels papers de Salamanca, obertura d’un procés de diàleg amb ETA, relegalització parcial i de sotamà de l’esquerra abertzale proscrita…”

A veure, tres comentaris. Primer: es veu que aquests tres partits han “collat” el govern socialista… Bona, aquesta, molt bona! Bufa si l’hen collat, uf!

A l’article cito diversos avenços que es produeixen durant l’època en que el PSOE depèn de les forces a la seva esquerra (significadament, Esquerra) per a governar i que “casualment” es paralitzen quasi tots quan el PSOE comença a aliar-se amb les dretes nacionalistes perifèriques. O sigui que fora bo que, a més de rebufar i dir “molt bona! Molt bona!” raonessis, Joan, i m’expliquessis on m’equivoco i per què quan dic que durant dos anys el PSOE ha estat collat (sí, collat) per Esquerra i companyia.

Segon: fixeu-vos com es qualifica ERC com a “partit d’esquerres” alegrement al costat d’Iniciativa i d’Izquierda Unida; cap referència a l’independentisme; allò que colla al PSOE és la condició de partit d’esquerres d’ERC, no pas la condició de partit sobiranista. Anem bé, fantàstic.

Evidentment, allò que “colla” el PSOE per part d’Esquerra és la condició d’aquesta de partit d’esquerres i independentista, ambdues coses. Però dona la casualitat que durant els dos anys del PSOE en que es produeixen més avenços en matèria social i nacional aquest partit es veu obligat a pactar sovint amb les forces situades a la seva esquerra, entre elles (i significadament) ERC. Quant el PSOE canvia, en bloc, de política d’aliances, no canvia un bloc d’aliances sobiranista per un d’espanyolista, sinó un d’esquerres per un altre de dretes. Ens pot agradar o no, però és el que ha passat.

I tercer comentari: fixeu-vos en què valora aquest xicot dels últims quatre anys de govern: el retorn dels papers de Salamanca (?), l’obertura d’un procés de diàleg amb ETA (???) i, hòstia, la “relegalització parcial i de sotamà de l’esquerra abertzale proscrita” (cosa que francament, Lluís, company, tu saps exactament de què parles? relegalització?).

Bé, de fet a l’article citava també la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq i la llei de matrimonis homosexuals (suposo que per a en Joan Arnera això son minúcies, en fi). Però podríem parlar també de la paralització del PHN, per exemple. Això també et mereix un “fixeu-vos!”, Joan?

I quant a la relegalització parcial i de sotamà de l’esquerra abertzale, en fi, em refereixo evidentment a que sense abolir la llei de partits el PSOE ha permès que es presentessin a les eleccions partits com ANV o el PCTV. Tot i que suposo que per a en Joan no deu haver “absolutament cap diferència” entre això i que directament l’esquerra abertzale no pugui presentar-se amb cap sigla a cap contesa electoral.

Vegem què diu ara, en Lluís, del segon Zapatero, que és “el Zapatero recolzat per la brillantina, és a dir, per CiU” (?). “Aquest és el Zapatero amb les mans més lliures, i el resultat tots el coneixem: retallades de l’Estatut, paralització del retorn dels papers de Salamanca, desatenció en afers tan greus per a Catalunya com el caos ferroviari o l’apagada de tres dies a Barcelona, i un llarg etcètera d’incompliments i despropòsits”

Home, espectacular… espectacular! N’hi ha per llogar-hi cadires! Resulta que ERC ha deixat de donar suport a Zapatero (ah, sí?) i justament per això els papers encara són a Salamanca, justament per això tot el desastre dels trens i l’electricitat, i tots els “incompliments i despropòsits”. Com cony és possible relacionar totes aquestes coses amb la fi (?) del suport d’Esquerra Republicana al govern espanyol? De debò, de debò et creus això que dius, Lluís? De debò penses que ara que ERC no dóna suport (no?) a Zapatero… aquest es veu lliure per putejar-nos, als catalanets?

Evidentment, els despropòsits dels darrers dos anys de govern Zapatero no son producte exclusivament de la seva aliança amb les dretes nacionalistes perifèriques. De fet, si ens posem tiquismiquis, haurem de dir que part d’aquests despropòsits son en bona part producte de circumstàncies anteriors a que el mateix Zapatero arribés al govern. Però dona la casualitat que aquests despropòsits s’han produït precisament sota Zapatero, i no abans, i que s’han produït precisament durant els anys en que Zapatero ha deixat de recolzar-se preferentment en Esquerra per a buscar pactes amb CiU i amb el PNB, i no abans. Jo no dic que això sigui l’únic factor que expliqui aquests despropòsits. T’atreveixes tu a dir que aquest factor no ha tingut res a veure?

De veritat, tu, si aquest és el pensament d’Esquerra Republicana, si el què diu aquest noi representa Esquerra Republicana, si el futur d’Esquerra Republicana és aquesta mentalitat… uf, no ho sé, jo em desespero ja del tot. Com cony és possible aquesta esquifidesa mental, aquesta patètica demostració d’hipocresia? Com podem ser tots tant imbècils, o tant hipòcrites?

En primer lloc, el que dic jo em representa a mi, no pas a Esquerra. Per si hi havia algun dubte.

En segon lloc: la bilis és una cosa, els insults ja son una altra. Dic jo que discutir amb una mica d’educació i respecte no és tan difícil, Joan.

Bé, vaja, ho sento, no vull pas que se m’enfadi altra vegada, en Lluís Pérez, que sempre se m’enfada, pobre…

Bé, Joan, de fet només em vaig “enfadar” amb tu una vegada, i va ser concretament perquè vas replicar a un article meu amb un text on el 100% era bilis i on pràcticament no hi havia ni un sol argument, ni una sola crítica al que deia al meu text. Bé, per això i perquè deies mentides com ara que “defensava a capa i espasa tot el que feia o deixava de fer la direcció d’ERC”, cosa que et vaig demostrar amb exemples que era falsa. A una i altra cosa em vas demanar disculpes, tot replicant el meu text amb un segon article on per fi deixaves de banda la bilis i et limitaves a argumentar. No recordo que aleshores m’enfadés.

Ara em vens amb un text on apareixen quatre raonaments per aquí i per allà però on la majoria és, de nou, bilis. I, finalment, insults. Que si esquifit mental, que si hipòcrita, que si imbècil. Dic jo que és com per a enfadar-se, “pobre”.

Però si els joves del partit es comporten amb aquesta falta de vergonya, escriuen aquestes (perdó) autèntiques imbecil·litats… quin futur espera a l’únic partit declaradament independentista del Parlament català?

Déu ens agafi confessats!

Déu ens agafi confessats, Joan, com se suposi que la salvaguarda de les essències de l’independentisme ha quedat realment en mans de gent tan profundament maleducada i amb una predisposició al raonament tan invisible com la teva.

Explore posts in the same categories: General

Tags: bilis, exageració, insults, irracionalitat, mala educació

You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.