On són la S i la O del PSOE?

La faceta d’esquerres del PSOE ja havia quedat força malmesa durant l’etapa de Felipe González, amb mesures de marcat caràcter neoliberal, de retallades dels drets de les classes treballadores i de privatització i dilapidació de l’Estat del Benestar. El PSOE de Zapatero i Solbes s’ha mantingut en aquesta línia i ha estat capaç d’impulsar mesures positives en l’àmbit social, com la Llei de Dependència (algú en recorda alguna més, de positiva?), i de protagonitzar greus retrocessos i reformes regressives, perjudicials per les rendes baixes. A l’equador de la legislatura, quan va descobrir la possibilitat de pactar amb CiU, van tenir lloc un seguit de mesures que ja deixaren intuir com podrien acabar els 4 anys de govern ZP.

Per una banda, la reforma laboral havia de garantir la superació de la contractació temporal. A canvi, abaratia l’acomiadament, així com facilitava la contractació per ETT i disminuïa les despeses patronals a l’hora de contractar. D’aquesta manera, la filosofia vindria ser la de garantir contractes indefinits… en els que l’acomiadament sigui gairebé gratuït! I això tampoc funciona gaire bé, com s’ha demostrat abastament, ja que l’Estat espanyol ocupa el primer lloc entre els estats de l’OCDE quant a abaratiment de costos d’acomiadament, des de l’any 1988; però, igualment, en aquest període, la temporalitat ha augmentat del 23% al 34,4% (la mitjana europea és del 15,8%). El resultat: més precarietat a canvi d’una dubtosa estabilitat.

Per altra banda, la reforma del sistema de pensions allarga de 13 a 15 anys el període de cotització necessari per accedir a una pensió, fomenta la jubilació voluntària més enllà dels 65 anys i posa sobre la taula la necessitat d’utilitzar els sistemes privats de pensions i previsió social. De la mateixa manera, la reforma fiscal afavoreix les rendes altes, ja que redueix la quota a pagar de l’IRPF i de l’impost de patrimoni i també disminueix el tipus de l’impost de societats per a les grans empreses. D’aquesta manera, s’aprofundeix en la lògica de reduir els impostos directes (en els que els qui tenen més, paguen més), per tal de carregar la despesa de l’estat en els indirectes (que tots paguem per igual), una mesura amb molts qualificatius, però cap d’ells “progressista”.

Aquesta carta de presentació va dibuixar clarament la política social del PSOE fins al final de la legislatura i, en tots els àmbits, aprofundí en la lògica liberal per aplicar les seves polítiques. Així, es prioritzaren grans infraestructures, com el TGV, per davant dels trens de rodalies (molt més usats pels treballadors); s’intentà solucionar el problema de l’habitatge repartint xecs que anaven a parar a les butxaques dels especuladors (aportant quantitats molt inferiors a les de la Generalitat, però privant d’aconseguir aquestes); se seguí tractant la immigració com a mà d’obra i no com a persones (no garantint els seus drets com a ciutadania i acceptant només els que pogués assumir el món laboral, obviant el rerefons d’aquest drama); es donà suport a un procés de Bolonya que privatitza i elititza la Universitat; se seguí sense despenalitzar i garantir l’avortament lliure i gratuït; es mantingué el finançament públic preferent i generós de l’Església catòlica; s’acatà un decret Bolkenstein que avança en la privatització dels serveis socials; no es prengué cap mesura per frenar l’emissió de gasos i l’Estat espanyol es manté al capdavant d’Europa en el nefast rànquing de contaminadors (incomplint flagrantment el protocol de Kyoto); es mantingueren els privilegis de la família reial i la Monarquia com a forma d’Estat…

Vist tot això (i el que em deixo!), algú encara pot defensar el PSOE com un partit d’esquerres, quan pot aplicar polítiques sense estar pressionat per partits que es troben a la seva esquerra?

Explore posts in the same categories: Drets socials, Economia, General

Tags: dretes, esquerres, PSC, PSOE

You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.