Per una banda, la reforma laboral havia de garantir la superació de la contractació temporal. A canvi, abaratia l’acomiadament, així com facilitava la contractació per ETT i disminuïa les despeses patronals a l’hora de contractar. D’aquesta manera, la filosofia vindria ser la de garantir contractes indefinits… en els que l’acomiadament sigui gairebé gratuït! I això tampoc funciona gaire bé, com s’ha demostrat abastament, ja que l’Estat espanyol ocupa el primer lloc entre els estats de l’OCDE quant a abaratiment de costos d’acomiadament, des de l’any 1988; però, igualment, en aquest període, la temporalitat ha augmentat del 23% al 34,4% (la mitjana europea és del 15,8%). El resultat: més precarietat a canvi d’una dubtosa estabilitat.

Per altra banda, la reforma del sistema de pensions allarga de 13 a 15 anys el període de cotització necessari per accedir a una pensió, fomenta la jubilació voluntària més enllà dels 65 anys i posa sobre la taula la necessitat d’utilitzar els sistemes privats de pensions i previsió social. De la mateixa manera, la reforma fiscal afavoreix les rendes altes, ja que redueix la quota a pagar de l’IRPF i de l’impost de patrimoni i també disminueix el tipus de l’impost de societats per a les grans empreses. D’aquesta manera, s’aprofundeix en la lògica de reduir els impostos directes (en els que els qui tenen més, paguen més), per tal de carregar la despesa de l’estat en els indirectes (que tots paguem per igual), una mesura amb molts qualificatius, però cap d’ells “progressista”.

Aquesta carta de presentació va dibuixar clarament la política social del PSOE fins al final de la legislatura i, en tots els àmbits, aprofundí en la lògica liberal per aplicar les seves polítiques. Així, es prioritzaren grans infraestructures, com el TGV, per davant dels trens de rodalies (molt més usats pels treballadors); s’intentà solucionar el problema de l’habitatge repartint xecs que anaven a parar a les butxaques dels especuladors (aportant quantitats molt inferiors a les de la Generalitat, però privant d’aconseguir aquestes); se seguí tractant la immigració com a mà d’obra i no com a persones (no garantint els seus drets com a ciutadania i acceptant només els que pogués assumir el món laboral, obviant el rerefons d’aquest drama); es donà suport a un procés de Bolonya que privatitza i elititza la Universitat; se seguí sense despenalitzar i garantir l’avortament lliure i gratuït; es mantingué el finançament públic preferent i generós de l’Església catòlica; s’acatà un decret Bolkenstein que avança en la privatització dels serveis socials; no es prengué cap mesura per frenar l’emissió de gasos i l’Estat espanyol es manté al capdavant d’Europa en el nefast rànquing de contaminadors (incomplint flagrantment el protocol de Kyoto); es mantingueren els privilegis de la família reial i la Monarquia com a forma d’Estat…

Vist tot això (i el que em deixo!), algú encara pot defensar el PSOE com un partit d’esquerres, quan pot aplicar polítiques sense estar pressionat per partits que es troben a la seva esquerra?

La campanya d’enguany del PSOE s’ha caracteritzat per la recuperació d’antigues figures per avalar el seu projecte. Com hem pogut veure, han passejat l’expresident Felipe González per tota la geografia, però no ha sigut l’únic retorn d’un membre del que es coneix com els “barons socialistes”, ja que José Bono torna com a cap de llista per Toledo, després d’abandonar durant aquesta legislatura el Ministeri de Defensa.

Fa uns mesos es va saber que el PSOE el pretén presentar com a candidat a la presidència del Congrés dels Diputats… bé, de fet que el col·locaria en aquest càrrec en cas que guanyés, i aquest ja es va afanyar a dir que no acceptaria l’ús del català –s’entén que el basc i el gallec corren la mateixa sort- a la cambra parlamentària fins que el reglament d’aquesta no ho permeti. Tanmateix, fins ara els diputats que ho havien intentat havien sigut increpats pel President de torn, però també és cert que començar d’aquesta manera tampoc anima a què hi hagi gaire canvis en aquest sentit.

Però si alguna cosa positiva tenen aquests personatges és que ja sabem de quin peu calcen i en el número de sabata de l’home que ens ocupa avui la tolerància cap als catalans, bascos, gallecs i tots aquells que no se sentin espanyols no hi té cabuda. Com tampoc hi té cabuda la política discreta en qui, sense anar més lluny, el novembre de 2006, en relació a la vaga de fam de De Juana Chaos, feia unes declaracions tals com “ahora que amenaza con matarse en huelga de hambre, la pena es que no lo hubiese hecho antes de matar a 25 inocentes”… o ens ha deixat altres perles com “No sé si la idea que yo tengo de España es minoritaria. Lo que sí sé es que España nos sobrevivirá a todos los que hoy estamos seguros de su identidad y también a los que dudan.” I si això no fos prou, José Bono és el referent de Unión Comunista Española… sí, aquells que editen el “De Verdad” i deixen anar declaracions a la seva web d’aquesta talla: “vez que la vía etnicista y nazifascista encabezada por Ibarretxe encalló ante la rebelión ciudadana, los principales caminos de la fragmentación se han trasladado desde Euskadi a Cataluña.”

I és que una es queda a quadres quan s’imagina al socialista preferit dels peperos posant ordre a la cambra parlamentària… el que sempre ha sigut un personatge polèmic per les seves declaracions, per els seves sortides recollides hàbilment pel seu doble polonès, per aquest espanyolisme carca i ranci, pels assumptes de condacoracions extranyament atorgades i retirades, per manifestacions que acaben amb agressions… Sí més no tots coneixem la trajectòria d’aquest personatge, el que no el perfila com a candidat més adequat per un càrrec en el que representa que ha de prevaldre la discreció, l’objectivitat i el saber fer… perquè, com actuarà quan els diputats del PP es comportin com si estiguessin al pati de l’escola? En deixarà anar alguna de les seves i es quedarà tan ample?

Així doncs, el PSOE ha deixat entreveure una de les seves cartes per guanyar el vot més espanyolista… què en diu el PSC? Amb un “gran amic de la tolerància” ocupant un càrrec tan important és evident que no afavorirà als interessos catalans… Carme Chacón va declarar en el debat de TV3 del divendres passat que, si amb alguna qüestió no estava d’acord amb el PSOE, trencaria la disciplina de vot, però quan va ser preguntada sobre aquesta qüestió, si trencaria la disciplina de vot en cas que es proposessis a Bono com a President del Congrés dels Diputats, no va contestar. Ja veurem què fan…

El lema de Zapatero en aquesta campanya ha sigut La mirada positiva. El del seu correlat català, la Carme Chacón, ha estat La Catalunya optimista. En realitat, però, caldria preguntar-se quin és el concepte de “positivitat” que tenen a Nicaragua i a Ferraz, perquè jo personalment he escoltat pocs missatges positius per part d’aquests candidats i dels seus partits durant aquesta campanya. El que he escoltat, per contra, ha sigut bàsicament un mantra: “que vé el PP!”. L’argument principal dels socialistes per a que els votem sembla ser que, si no són ells, serà el PP qui governi.

No seré jo qui negui que frenar el PP és, des d’un punt de vista catalanista i d’esquerres, un objectiu importantísim. D’una manera o altra, tots els partits catalanistes i d’esquerres s’han presentat com a dic de contenció contra el PP, ja sigui per a evitar que governi, ja sigui per a evitar que esdevingui suficientment fort com per a pressionar el PSOE per la dreta (i per l’espanyolisme, és clar). El problema és que una cosa és que el “no” al PP sigui un argument i una altra que sigui L’ARGUMENT, amb majúscules. En el cas del PSC, això és especialment dramàtic: “si tu vas, ells tornen”, “Indecís? Escolta la COPE cada matí”, i demés lemes i arguments anti-PP han sigut el producte bàsic de l’aparell propagandístic del PSC dirigit per José Zaragoza.

I jo pregunto: aquesta és La Catalunya optimista? Aquesta és La mirada positiva? Senyors del PSC: fins ara només us he sentit dir que els altres son més dolents que vosaltres. Però això no us fa bons; com a màxim, us converteix en un mal menor. I tenint en compte que el bipartidisme espanyol (i català) encara no ha aconseguit anihilar el catalanisme d’esquerres que existeix fora del PSC, em pregunto quin argument teniu per a que la gent us voti a vosaltres i no a ICV o a Esquerra. Perquè frenar el PP, el que és frenar el PP, aquestes formacions també ho poden fer. Potser fins i tot millor que vosaltres, atès que no competeixen amb ells pel centre polític espanyol.

No ignoro que seran moltíssims els que picaran l’ham i aniran a votar el PSC per la por a que torni a governar el PSC. Però vull creure que una porció significativa del poble català, del meu poble, se n’adonarà de la trampa, veurà que el PP no té pràcticament cap possibilitat de guanyar i visualitzarà l’autèntic perill: un PSOE excessivament enfortit o, fins i tot, amb majoria absoluta. Perquè si a tots i a totes ens ha fet ràbia el desgavell de Rodalies – RENFE, l’apagada de Barcelona, la paralització del retorn dels papers de Salamanca o les retallades de l’Estatut, que Déu o qui sigui ens agafi confessats com els responsables de tots aquests despropòsits assoleixin la majoria absoluta.

Fa uns dies, el blocaire Joan Arnera, vell ciber-conegut meu, va escriure una rèplica al meu article “L’autèntica pregunta” on, en la seva línia, no abusa de l’argumentació i si de la bilis. Heus aquí la meva resposta, paràgraf per paràgraf:

Veig que el blocaire i activísim Lluís Pérez és un dels autors del bloc Catalunya realista, on es presenta batalla dialèctica des d’Esquerra Republicana a la “Catalunya optimista” del PSC. Alguns recordareu certa enganxadeta que hem tingut amb en Pérez, i és que les idees (i de vegades les maneres) d’aquesta jove promesa d’ERC em solen provocar una considerable animadversió.

Bé, comencem pel començament: La Catalunya Realista, tot i que la vam començar dos militants de les JERC, no neix amb la intenció de ser un altaveu d’Esquerra. De fet, neix amb la intenció d’aplegar gent provinent de tot el catalanisme d’esquerres, cosa que fins ara només hem aconseguit a mitges (tenim autors que no son d’Esquerra, però fins on jo se tots som independentistes). Però no és un bloc d’Esquerra, ni formalment ni informal.

En Lluís representa un model d’Esquerra que no m’agrada per diverses raons, entre les quals la sobreexcitació esquerranosa (ja m’enteneu), una certa paranoia anti-convergent, i aquest insòlit laissez faire amb els socialistes. Aquesta mania d’assumir les bondats dels socialistes, com si els resultats del suport d’Esquerra al PSC no fossin els que són… és a dir com si hi hagués algun resultat visible des del punt de vista nacional d’aquest suport.

En principi, és divertit que en Joan digui que represento el “laissez faire” amb els socialistes quan de fet està criticant un article meu publicat en un bloc, per cert obert per mi i un altre company, en contra del PSC i de la seva candidata Carme Chacón. Joan Arnera confon no criticar el PSC per tot el que fa o deixa de fer amb no criticar el PSC. Igual com en el seu moment, parlant de mi, va dir que “defensava a capa i espasa tot el que feia la direcció d’ERC” quan l’únic que passava era que no els criticava sistemàticament per tot el que feien o deixaven de fer, sinó simplement per aquelles coses que de debò em semblaven malament.

En segon lloc, potser la parròquia d’en Joan “entengui” què vol dir “sobreexcitació esquerranosa”, però jo no. O sigui que, ja que el seu article és una rèplica a un que he escrit jo, agrairia que fos més clar.

I en tercer lloc, no tinc cap paranoia anti-convergent, i puc començar a explicar quines coses em semblen bé de la trajectòria de Convergència des de la seva fundació. De nou, Arnera confon la part amb el tot: que critiqui els convergents no significa que sempre i per qualsevol raó critiqui els convergents. Lògicament, tenint en compte la distància ideològica que em separa d’ells, en no poques ocasions els criticaré. Però entre això i la “paranoia anti-convergent” hi ha una gran diferència. Seria com si jo l’acusés a ell de tenir “una certa paranoia anti-Lluís Pérez”.

Aquesta vegada, en Lluís em temo que s’ha superat amb un escrit absolutament deformat (i desfermat), que tergiversa la situació política d’una manera que només puc qualificar de barroera i cutre, perdoneu l’expressió. Es titula, el post, “L’autèntica pregunta“. Se m’enfadarà, és clar, en Lluís, però a mi també m’emprenya que la gent del partit que he votat tota la vida faci el ridícul d’una manera tant bèstia. En comento només un parell d’aspectes, molt significatius, terriblement significatius.

Molt bé, després de la innecessària i habitual dosi de bilis d’en Joan, passem a la crítica.

Diu en primer lloc, en Lluís Pérez: “Entre els dos candidats amb possibilitats reals de convertir-se en presidents del govern espanyol, Zapatero és clarament un mal menor que Rajoy”. Error, el gran error (!). Aquí tenim el pecat original del “catalanisme d’esquerres” que ens volen vendre els republicans: pensar que veritablement el PSOE és millor que el PP. Fins que no assumim tots, d’una vegada (d’una puta vegada) que no hi ha absolutament cap diferència entre la política socialista i la popular en la sempre espinosa “qüestió catalana”, continuarem tots fent el paperina.

De nou, en Joan Arnera cometent els que vinc veient que son els seus dos vicis fonamentals juntament amb les emissions de bilis: la lectura ràpida i de passadeta, d’una banda, i l’exageració hiperbòlica, d’una altra. Primer de tot: trobo que hi ha un matís important entre dir que el PSOE és “millor” que el PP, i dir que el PSOE és un mal menor enfront del PP. Sobretot si la frase apareix al bell mig d’un article on bàsicament demano al lector que no voti el PSOE.

En segon lloc, més enllà de l’imaginari món d’en Joan, trobo que qualsevol ullada al que han sigut els darrers 8 anys a la política espanyola i la catalana deixa a les clares que això de que “entre el PSOE i el PP no hi ha absolutament cap diferència quant a la qüestió catalana” és una exageració de dimensions còsmiques. Que el PSOE i el PP tenen punts en comú en aquesta qüestió és cert: tots dos defensen la unitat d’Espanya i cap dels dos reconeix el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Però a partir d’aquí apareixen importants diferències. Se m’acudeix el diferent posicionament d’aquests dos partits respecte del tema de l’Estatut, o enfront del PHN, o pel que fa al retorn dels papers de Salamanca. No dic que en aquests temes el posicionament del PSOE em sembli correcte, però és evident que és diferent del del PP. Prou diferent. D’altra banda, no recordo el PSOE proposant separar els alumnes catalans en dues línies escolars, una en català i una altra en castellà. De fet, si hem de creure el que ens explica Patrícia Gabancho (poc sospitosa de simpaties socialistes) al seu llibre “El preu de ser catalans”, va ser el PSC (i concretament Marta Mata) qui en els primers anys de l’autonomia post-Franco va convèncer Pujol per a que instaurés una única línia escolar en català, i no dues, una castellà i una altra en català, com en aquell moment pensaven fer els convergents. En fi, jutgin vostès mateixos si hi ha o no diferències entre un partit i l’altre.

En tercer lloc, la lectura ràpida i de passadeta traeix en Joan (one more time): l’article està explícitament escrit des d’una òptica catalanista i d’esquerres. La conjunció és important. Suposem per un moment que l’exageració bestial d’en Joan fos certa i que entre el PSOE i el PP no existís absolutament cap diferència quant a la qüestió catalana. Doncs bé: si acceptem que com a mínim hi han diferències quant a l’eix dreta/esquerra (i si en Joan no les veu m’ho haurà d’explicar, perquè aleshores si que estaré completament perdut), el PSOE continuaria sent un mal menor enfront del PP. És el que passa quan ets catalanista i d’esquerres: que ambdues coses t’importen i intervenen en el teu judici sobre el que és un mal menor.

Continuo amb el text del Lluís, que diu: “Perquè jo al menys conec tres Zapateros. Conec el Zapatero governant en majoria simple collat per les forces a la seva esquerra (és a dir, Esquerra, ICV, Izquierda Unida…), que és el Zapatero amb el que mal que bé s’han obtingut progressos: retirada de les tropes de l’Iraq, llei de matrimonis homosexuals, retorn dels papers de Salamanca, obertura d’un procés de diàleg amb ETA, relegalització parcial i de sotamà de l’esquerra abertzale proscrita…”

A veure, tres comentaris. Primer: es veu que aquests tres partits han “collat” el govern socialista… Bona, aquesta, molt bona! Bufa si l’hen collat, uf!

A l’article cito diversos avenços que es produeixen durant l’època en que el PSOE depèn de les forces a la seva esquerra (significadament, Esquerra) per a governar i que “casualment” es paralitzen quasi tots quan el PSOE comença a aliar-se amb les dretes nacionalistes perifèriques. O sigui que fora bo que, a més de rebufar i dir “molt bona! Molt bona!” raonessis, Joan, i m’expliquessis on m’equivoco i per què quan dic que durant dos anys el PSOE ha estat collat (sí, collat) per Esquerra i companyia.

Segon: fixeu-vos com es qualifica ERC com a “partit d’esquerres” alegrement al costat d’Iniciativa i d’Izquierda Unida; cap referència a l’independentisme; allò que colla al PSOE és la condició de partit d’esquerres d’ERC, no pas la condició de partit sobiranista. Anem bé, fantàstic.

Evidentment, allò que “colla” el PSOE per part d’Esquerra és la condició d’aquesta de partit d’esquerres i independentista, ambdues coses. Però dona la casualitat que durant els dos anys del PSOE en que es produeixen més avenços en matèria social i nacional aquest partit es veu obligat a pactar sovint amb les forces situades a la seva esquerra, entre elles (i significadament) ERC. Quant el PSOE canvia, en bloc, de política d’aliances, no canvia un bloc d’aliances sobiranista per un d’espanyolista, sinó un d’esquerres per un altre de dretes. Ens pot agradar o no, però és el que ha passat.

I tercer comentari: fixeu-vos en què valora aquest xicot dels últims quatre anys de govern: el retorn dels papers de Salamanca (?), l’obertura d’un procés de diàleg amb ETA (???) i, hòstia, la “relegalització parcial i de sotamà de l’esquerra abertzale proscrita” (cosa que francament, Lluís, company, tu saps exactament de què parles? relegalització?).

Bé, de fet a l’article citava també la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq i la llei de matrimonis homosexuals (suposo que per a en Joan Arnera això son minúcies, en fi). Però podríem parlar també de la paralització del PHN, per exemple. Això també et mereix un “fixeu-vos!”, Joan?

I quant a la relegalització parcial i de sotamà de l’esquerra abertzale, en fi, em refereixo evidentment a que sense abolir la llei de partits el PSOE ha permès que es presentessin a les eleccions partits com ANV o el PCTV. Tot i que suposo que per a en Joan no deu haver “absolutament cap diferència” entre això i que directament l’esquerra abertzale no pugui presentar-se amb cap sigla a cap contesa electoral.

Vegem què diu ara, en Lluís, del segon Zapatero, que és “el Zapatero recolzat per la brillantina, és a dir, per CiU” (?). “Aquest és el Zapatero amb les mans més lliures, i el resultat tots el coneixem: retallades de l’Estatut, paralització del retorn dels papers de Salamanca, desatenció en afers tan greus per a Catalunya com el caos ferroviari o l’apagada de tres dies a Barcelona, i un llarg etcètera d’incompliments i despropòsits”

Home, espectacular… espectacular! N’hi ha per llogar-hi cadires! Resulta que ERC ha deixat de donar suport a Zapatero (ah, sí?) i justament per això els papers encara són a Salamanca, justament per això tot el desastre dels trens i l’electricitat, i tots els “incompliments i despropòsits”. Com cony és possible relacionar totes aquestes coses amb la fi (?) del suport d’Esquerra Republicana al govern espanyol? De debò, de debò et creus això que dius, Lluís? De debò penses que ara que ERC no dóna suport (no?) a Zapatero… aquest es veu lliure per putejar-nos, als catalanets?

Evidentment, els despropòsits dels darrers dos anys de govern Zapatero no son producte exclusivament de la seva aliança amb les dretes nacionalistes perifèriques. De fet, si ens posem tiquismiquis, haurem de dir que part d’aquests despropòsits son en bona part producte de circumstàncies anteriors a que el mateix Zapatero arribés al govern. Però dona la casualitat que aquests despropòsits s’han produït precisament sota Zapatero, i no abans, i que s’han produït precisament durant els anys en que Zapatero ha deixat de recolzar-se preferentment en Esquerra per a buscar pactes amb CiU i amb el PNB, i no abans. Jo no dic que això sigui l’únic factor que expliqui aquests despropòsits. T’atreveixes tu a dir que aquest factor no ha tingut res a veure?

De veritat, tu, si aquest és el pensament d’Esquerra Republicana, si el què diu aquest noi representa Esquerra Republicana, si el futur d’Esquerra Republicana és aquesta mentalitat… uf, no ho sé, jo em desespero ja del tot. Com cony és possible aquesta esquifidesa mental, aquesta patètica demostració d’hipocresia? Com podem ser tots tant imbècils, o tant hipòcrites?

En primer lloc, el que dic jo em representa a mi, no pas a Esquerra. Per si hi havia algun dubte.

En segon lloc: la bilis és una cosa, els insults ja son una altra. Dic jo que discutir amb una mica d’educació i respecte no és tan difícil, Joan.

Bé, vaja, ho sento, no vull pas que se m’enfadi altra vegada, en Lluís Pérez, que sempre se m’enfada, pobre…

Bé, Joan, de fet només em vaig “enfadar” amb tu una vegada, i va ser concretament perquè vas replicar a un article meu amb un text on el 100% era bilis i on pràcticament no hi havia ni un sol argument, ni una sola crítica al que deia al meu text. Bé, per això i perquè deies mentides com ara que “defensava a capa i espasa tot el que feia o deixava de fer la direcció d’ERC”, cosa que et vaig demostrar amb exemples que era falsa. A una i altra cosa em vas demanar disculpes, tot replicant el meu text amb un segon article on per fi deixaves de banda la bilis i et limitaves a argumentar. No recordo que aleshores m’enfadés.

Ara em vens amb un text on apareixen quatre raonaments per aquí i per allà però on la majoria és, de nou, bilis. I, finalment, insults. Que si esquifit mental, que si hipòcrita, que si imbècil. Dic jo que és com per a enfadar-se, “pobre”.

Però si els joves del partit es comporten amb aquesta falta de vergonya, escriuen aquestes (perdó) autèntiques imbecil·litats… quin futur espera a l’únic partit declaradament independentista del Parlament català?

Déu ens agafi confessats!

Déu ens agafi confessats, Joan, com se suposi que la salvaguarda de les essències de l’independentisme ha quedat realment en mans de gent tan profundament maleducada i amb una predisposició al raonament tan invisible com la teva.

Quan ens ensenyaven que hom és innocent fins que no es demostra el contrari, no tenien en compte que en Zapatero s’havia de guanyar el suport del món de la cultura (la d’elit, la dels grans empresaris i la dels músics i artistes consolidats, s’entén). La Societat General d’Autors i Editors (SGAE) ja era una entitat prou odiada abans de l’arribada al poder del PSOE, però durant els últims quatre anys, les campanyes en contra d’aquesta s’han anat multiplicant (www.todoscontraelcanon.es). I és que la influència que han anat guanyant vers el partit de Zapatero ha clamat al cel, aconseguint l’aprovació de lleis que ataquen les llibertats individuals i que ens converteixen a tots en culpables, en voler consumir cultura fora dels circuits tradicionals.

El PSOE i l’SGAE ens han portat a l’època dels cànons i les multes indiscriminades, a l’època de la cultura privada i elitista amb mà de ferro. Per tots és coneguda la polèmica amb el cànon digital i les mobilitzacions i crítiques que ha comportat han estat tan nombroses com comprensibles. I és que, quan comprem un CD verge, un reproductor MP3 o un telèfon que reprodueix música, evidentment, és per descarregar i piratejar música, oi? La justícia ja no es pren la molèstia d’investigar qui necessita CDs per gravar documents de la seva feina o estudis (o, simplement, per evitar rallar discos originals comprats legalment) i qui els utilitza per escoltar música descarregada per internet. Està clar que és molt més senzill cobrar per avançat la multa i pressuposar que tots som culpables! Seguint en aquesta línia, perquè no ingressen a la presó totes aquelles persones que compren un ganivet? Que no sap en Zapatero que es pot utilitzar com a eina per assassinar o malferir persones?

I l’excusa que cal salvar els músics és ridícula, perquè aquestes només veuen un 6% dels beneficis que els seus CDs produeixen i, a més, els beneficis del cànon no arriben als grups que comencen, sinó a aquells ja consolidats i amb la carrera solucionada. A més, hi ha molts grups que posen al seva música a disposició del gran públic, gratuïtament, a través de la xarxa, ja que es guanyen la vida en els concerts (i, evidentment, no estan afiliats a l’SGAE i, per tant, no reben res provinent del pagament del cànon). Per què cal multar els seguidors d’aquests grups?

Els abusos de l’SGAE i la connivència i emparament del PSOE van molt més enllà i ratllen l’absurd: el juny de 2004 van posar a la venda un disc recopilatori contra la pirateria que incloïa imatges racistes; han fet aturar cerimònies de noces perquè els nuvis no havien pagat el cànon corresponent, encara que les músiques que hi sonessin no tinguessin res a veure amb cançons dels afiliats a l’SGAE; han demostrat no tenir compliments amb la lluita contra la llibertat d’expressió, ja que han aconseguit arruïnar i tancar diverses webs crítiques (putasgae, frikipedia…), a base de denúncies; van obligar a pagar un cànon a la companyia de teatre Taller Cultural de Fuentepelayo (Segòvia), una organització sense ànim de lucre formada majoritàriament per nens discapacitats; després dels CDs verge, els telèfons i els reproductors MP3, l’SGAE vol aprofitar la sintonia amb el PSOE per aplicar un canon a impressores, paper, tinta d’impressores, tóner, fotocopiadorers i gairebé tots els objectes digitals d’ús quotidià i practicament d’ús obligatori a la vida actual (ordinadors, targetes de memòria, memòries USB, càmeres digitals (fins i tot les fotogràfiques), ordinadors, discs durs…); i això no s’acaba!

Tanmateix, el PSOE es cobra bé la feina i, durant la campanya a les actuals eleccions, té el suport d’artistes i nombrosos membres del món de la cultura, que li realitzen els vídeos i material propagandístic electoral. A més, l’SGAE ha fet retirar del youtube un vídeo on es parodiava la cançó de Bosé “Amante bandido” referint-se al Zapatero com al “Presidente bandido”. Tants vídeos que hi ha a la xarxa i s’han de fixar precisament en aquest? Visca la llibertat d’expressió!

Aquesta legislatura es prometia feliç per Zapatero: havia aixecat fortes expectatives de ser el president espanyol que finalitzés amb el debat autonòmic a Catalunya i a Euskadi. Per una banda, tenia un Estatut català que semblava que havia de resoldre dèficits històrics del nostre país, almenys en la mesura que les forces parlamentàries determinessin. Tot i això, no seguiré per aquest camí, per reiteratiu, almenys en aquest article. Pel que fa a l’altre front, un Zapatero dialogant havia d’encandilar els membres de la lluita armada basca, per tal que deixessin les armes a canvi de no se sap ben bé què, però a canvi d’algun cosa. La jugada podia sortir rodona: Catalunya feliç amb el seu nou Estatut i Euskadi en pau i sense ETA.

El nostre cas el coneixem prou i, com ja he dit, no penso entrar-hi massa, però el cas basc és força més greu, ja que s’hi jugaven vides humanes. Evidentment, ningú diu que fos senzill, però el panorama aparentava ser relativament procliu a arribar a un acord: ETA disposada a negociar, totes les forces democràtiques donant suport al govern espanyol en aquest procés i un president que inicialment gaudia de la confiança de totes les parts.

A això se li ha d’afegir que les reivindicacions de la banda armada no s’escapaven del que un estat democràtic (com la Gran Bretanya, posem per cas) cediria sense necessitat de tants drames: dret a l’autodeterminació (dret emparat internacionalment, no em cansaré de repetir-ho), dret a la unió territorial d’Euskadi i Navarra (si la seva ciutadania ho desitja, tal com marca la Constitució espanyola), acostament o amnistia dels presos (com en qualsevol procés de pau reeixit que hi hagut fins ara) i legalització dels partits de l’esquerra abertzale (tornant a una situació de la que no s’hagués hagut de sortir mai).

Tanmateix, malgrat aquesta situació aparentment favorable, no se sap si per convenciment o per claudicació, Zapatero i el PSOE es van mostrar totalment intransigents (quan a cedir res) i dubitatius (quan a rebatre arguments contraris al procés de pau), donant la raó de forma indirecta a les tesis del PP, i van preferir assegurar-se els vots que sempre dóna tancar qualsevol porta a la negociació amb la banda armada i blasmar el conjunt de l’esquerra abertzale. Arran d’això, la represa dels atemptats d’ETA (que no són culpa del PSOE, evidentment, però sí que els hagués pogut evitar; i en tot cas no és pas ETA la que em demana el vot pel Congrés espanyol), la cessió del govern navarrès a UPN, l’empresonament de la cúpula de Batasuna, la il·legalització del Partit Comunista de les Terres Basques i d’ANB…

Jo ho tinc clar: per davant d’un partit que prefereix l’electoralisme, la confrontació amb les nacions sense estat i el conflicte armat, jo en prefereixo algun que aposti per les vides humanes, la democràcia i el ferm convenciment i esforç per un futur de pau i llibertat.

Vinc veient que l’argument més sovintejat a les converses de cafè pels votants, militants i simpatitzants del PSC – PSOE és el següent: “deixa’t de mandangues, aquí del que es tracta és d’escollir el president del govern espanyol. I qui prefereixes que sigui: Zapatero o Rajoy?” L’argument sembla d’una solidesa i d’un realisme extraordinaris. I, tanmateix, el que és realment extraordinari és que tingui aquesta aparença, perquè en realitat no s’aguanta per enlloc. M’estalviaré d’explicar (one more time) que el règim polític espanyol és parlamentari i no presidencialista, que el que escollim el 9-M és un parlament i no un president, i coses per l’estil. M’ho estalviaré perquè, agradi o no, el cert és que la campanya ja porta anys focalitzada en els candidats a la presidència del govern espanyol (més precisament: els caps de llista per Madrid). I que, finalment, el resultat políticament més palpable de les eleccions serà que determinaran qui serà el cap del govern espanyol. Així doncs, centrem-nos en això: si considerem que del que es tracta és d’escollir el president del govern espanyol (que jo, ja dic, no estic d’acord, però en fi, s’ha de contestar els adversaris en el seu propi terreny), és assenyat, des d’una òptica catalanista i d’esquerres, votar pel PSC – PSOE el 9-M?

A primera vista, i descomptant el típic discurs leninista de que “com pitjor, millor”, sembla evident que la resposta és afirmativa. Entre els dos candidats amb possibilitats reals de convertir-se en presidents del govern espanyol, Zapatero és clarament un mal menor que Rajoy. Però el que ens hem de preguntar és si Zapatero és un o, com el Déu cristià, és tres en un. Perquè jo al menys conec tres Zapateros. Conec el Zapatero governant en majoria simple collat per les forces a la seva esquerra (és a dir, Esquerra, ICV, Izquierda Unida…), que és el Zapatero amb el que mal que bé s’han obtingut progressos: retirada de les tropes de l’Iraq, llei de matrimonis homosexuals, retorn dels papers de Salamanca, obertura d’un procés de diàleg amb ETA, relegalització parcial i de sotamà de l’esquerra abertzale proscrita… Conec, en segon lloc, el Zapatero recolzat per la brillantina, és a dir, per CiU. Aquest és el Zapatero amb les mans més lliures, i el resultat tots el coneixem: retallades de l’Estatut, paralització del retorn dels papers de Salamanca, desatenció en afers tan greus per a Catalunya com el caos ferroviari o l’apagada de tres dies a Barcelona, i un llarg etcètera d’incompliments i despropòsits. I, finalment, conec un Zapatero que encara no ha existit però que s’ha aparegut als meus malsons: el Zapatero de la majoria absoluta. El que, com el Felipe González dels anys 80, pot ignorar tranquil·lament les reclamacions que venen de Catalunya amb la seguretat que la seva majoria absoluta, dòcilment garantida pels diputats del PSC, li dona mans lliures per a fer el que li vingui de gust. Una imatge encantadora, oi?

Doncs bé: com major sigui el suport al PSC – PSOE el 9-M, més fàcil serà trobar-nos amb aquest Zapatero. Perquè, no ens enganyem, les possibilitats que el debilitat i radicalitzat PP de Rajoy guanyi les eleccions espanyoles son remotes, i remotes sent generós. Les dimissions de Matas i Piqué i la derrota de Gallardón han allunyat (encara més) el PP dels seus votants més centristes, els mateixos que van donar-li les victòries del 96 i el 99. Rajoy ja fa pudor a cadàver i els seus possibles successors, amb Esperanza Aguirre al capdavant, ja fa temps que afilen la guillotina i preparen el funeral. Tot això és vox populi. La victòria de Zapatero és una cosa tan cantada com l’èxit d’un concert de Bruce Springsteen. Així doncs, la pregunta real es desplaça: ja no es tracta de saber si guanyarà Rajoy o Zapatero sinó, sobretot, de saber com guanyarà Zapatero. I com més vots donis al PSC – PSOE, més a prop de la majoria absoluta situaràs el president de les retallades estatutàries, el caos ferroviari i les promeses incomplertes. El president espanyol que, de llarg, més profundament ha decebut les expectatives dels catalans i les catalanes. De tu depèn que el 9 – M el PSOE rebi, d’una vegada, el missatge que amb Catalunya no s’hi juga. Que amb tu no s’hi juga.

Si hi ha una cosa bona a Catalunya, és que som crítics i inconformistes gairebé per naturalesa, mai no en tenim prou, i aquests valors són els que fan progressar un país, en definitiva, la millora contínua. L’optimisme en general, no té perquè ser dolent, però ser massa optimistes en els moments en els que estem, porta a un cofoisme i un conformisme paralitzant, si ara ja estem bé, ja no cal fer res… i és evident que no estem bé, tot i que tampoc estem fatal, per això invoquem “la Catalunya Realista”, i no la optimista, ni la pessimista. Tant l’optimisme sense motius, com el pessimisme excessiu acabarien portant-nos a la crisi, en el primer cas per ser irreal, i en el segon per depressió…

El PSC aposta per un optimisme publicitari, basant-se en el tòpic de que una mentida repetida moltes vegades esdevé veritat, i per això podem veure una quantitat desmesurada de cartells de la Carme Chacón per tot arreu, repetint fins a l’infinit el lema “La Catalunya optimista”, encara que no hi ha motius per a l’optimisme, i és que està clar, el PSC ha d’intentar fer creure a la ciutadania que les coses van bé, perquè com que la majoria de les institucions estan governades per ells no hi podria haver altre culpable de la situació que els mateixos socialistes si les coses no anessin bé, perquè ja començaria a fer pudor acusar a governs anteriors després de tant de temps estant a tot arreu…